divendres, 28 de setembre del 2007

FRESSA

Vas cada dia a la feina, t’encarreguen mil coses per fer, a això cal sumar-hi els exàmens (PACS) de la UOC (la llicenciatura en dret és complicada, llarga i dura... i no faré cap més comentari sobre això), família, encàrrecs, alguna maquetació... i, finalment, per si fos poc, el cap de soca que fa aquest bloc conjuntament amb mi, m’encarrega que intenti recordar alguna fressa característica de la meva vida, com si no tingués prou feina!!!
Doncs som-hi.
Així, d’entrada, recordo:

1.El soroll de la tramuntana a l’Empordà.
El vent pot durar dies, fins i tot setmanes i arriba a convertir-se en un malson, però, alhora, et refresca el cervell i t’aclareix les idees. Alguna nit, quan vivia en una casa de fusta de la família, vaig a pensar que em despertaria a prop de València.
2. La fressa del silenci del setembre a El Port de la Selva.
Quan marxa tothom, quan l’estiu s’ha acabat i tothom torna a treballar, sinó bufa el vent es pot sentir l’impressionant so que pot fer el no res.
3. El clinc clinc de la campaneta del drapaire.
Molt a prop de la fressa que feia l’esmolet doncs moltes vegades passaven plegats.
4. El rascar de l’agulla sobre el vinil (H2C=CH–) dels discos.
Era el preludi de la música que posava el meu pare els diumenges al matí i que no diré si m’agradava o no.
5. El cloc de l’interruptor al connectar la ràdio vella, de fusta.
Molt lligat a l’anterior, naturalment.


Ara quedaria afegir alguns sorolls que m’agradaria sentir, bé... de fet, més que sorolls serien frases. Sóc conscient de que algunes les sentiré i d’altres, segurament, no:

1. M’agradaria sentir el president del meu país dient: des d’ara ja no depenem per res d’Espanya.
2. També voldria que el meu fill digués, algun dia: no ets el millor pare del món, ni de lluny, però t’estimo així.
3. Algun dia la meva cap dirà?: treballes de conya, et faig fix i et triplico el sou.
4. Al meu metge li sentiré dir: no era una quimera, després de moltes proves ja n’estem segurs: ets immortal.


diumenge, 23 de setembre del 2007

Sorolls

L'altra dia tard, de matinada, va començar una pel·lícula. Una nena roseta anava a l'habitació de son pare perquè havia sentit un soroll. El pare, en pilota picada, li preguntava quin soroll i ella responia: el soroll que fa algú quan no vol fer soroll.

Aquesta escena va fer-me pensar (cosa estranya) en que hi ha sorolls que ens situen en una franja d'edat. Vull dir que el fet d'identificar-los ens marquen generacionalment. Són sorolls que ens porten directament a quan érem petits.

Aquí van els meus sorolls:

1- El xiulet del cap d'estació.
2- La màquina d'escriure (amb el ping quan el carro arribava al final)
3- La sirena de la Porcellana de Montgat.
4- El xiulet de l'esmolet.
5- El TIC-TAC del despertador a sobre la tauleta de nit.

La proposta és que l'Adrià per començar en posi cinc més i qui vulgui fer-ho al seu bloc ens ho indiqui i si no afegir-los als comentaris. Els sorolls aniran variant en funció de l'edat de cadascú. També pot ser curiós endevinar l'edat en funció dels sorolls de la infantesa.

dijous, 20 de setembre del 2007

EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM ANY

La visió, quasi poética, d’en Jordi sobre el primer dia de l’últim any m’ha fet reflexionar. Crec que veig una jornada lleugerament diferent.
Et lleves al matí, això no canvia, i et vas a rentar les dents. Quan et mires al mirall penses que, realment, encara no ets un jove de 40 i ja fas aspecte d’un vell de 39. Agafes el cotxe per anar a treballar i des d’una emissora de ràdio qualsevol et pregunten: la teva dècada van ser els 80? I arribes a la conclusió de que ja has entrat definitivament a la maduresa i encara t’estàs plantejant què faràs a la vida, com si en tinguessis 18.
Esperes la trucada dels papis, això si, no fallen... pobres, per dins deuen pensar: quan jo tenia la seva edat ja tenia les idees clares i un futur prometedor per endavant, osti... 39 porcs hauríem criat!!!. La tieta potser no trucarà perquè sempre has estat el nebot simpàtic, la resta eren els guapos i, entre tants nebots, sempre se li pot passar un aniversari.
Missatges d’amics pocs, alguns s’obliden que és el teu aniversari, d’altres se’n van oblidar fa temps de que ereu amics. A la feina, un cop has dit que fas anys, no noten gaire moviment en el mòbil i comencen a plantejar-se si realment és el teu aniversari, i sinó ho has dit, només, per cridar l’atenció. Poc a poc tot plegat es va diluïnt en mig de les necessitats de la feina diària.
Quan arribes a casa tens uns dels pocs regals que et poden quedar: tornar a casa i trobar a les persones que estimes, fins i tot encara que a la guarderia no hagin fet cap regalet.
El sopar si que és especial però després... clar, ja tens 39 anys i... el cansament de la feina, els mals a tots els ossos, la son... tot plegat i una mica la por a començar a fer el ridícul i avançar la crisi un any, fan que et posis a dormir tranquilament. I així haurà passat el primer dia de l’últim any. Malgrat tot agraeixes profundament les felicitacions dels que, realment són amics i, l’endemà, quan encetes el segon dia de l’últim any, penses que la vida, ni que sigui per aquestes petites coses, val realment la pena.
PD: gràcies a en Quino per la millor frase d'aquest "pegat".

dimecres, 19 de setembre del 2007

Trenta-nou

El primer dia de l'últim any és un dia diferent. Et lleves al matí i esperes la trucada de la mama i el papa, ells, com la tieta, mai no se n'obliden. Ella, la tieta, et trucarà una mica més tard (no vol fer quedar malament els pares). Més tard aniran caient els altres, sogres, tiets, cunyats i nebots i potser algun cosí. Els amics t'envien missatges al mòbil pretesament graciosos: kda dia + vell o tres tretzes avui no et llevis. Tu en grabaràs un per anar responent on dirà Gràcies, un petó.
Al veure tantes trucades els companys de feina començaran a sospitar, evidentment no hauràs dit res per que se n'adonin tard i hagin de correr. Ells també a mesura que corri la veu t'aniran felicitant. Pagaràs els cafès de la màquina i fins i tot alguna capsa de galetes. Arribarà aquell moment del dia en que amb algú o altre parlareu de que el dia de l'aniversari, a aquell que fa anys, li haurien de donar festa a la feina.
Arribaràs a casa a la tarda i trobaràs el regal que els de la guarderia li han fet fer al nen i malgrat tot et farà il·lusió.
El sopar serà especial, fins i tot hi haurà un després de sopar. I així hauràs passat El primer dia de l'últim any. Content, cansat te n'aniràs a dormir. Possiblemant abans encendràs aquest cigarret que havies de deixar i pensaràs que abans del 40 has de fer moltes coses.

Mentrestant l'amic mal parit, t'escriurà un post al bloc i et penjarà una cançoneta per que et posis tonto.
Per molts anys.



dimarts, 18 de setembre del 2007

Foc

Aquest senyor va signar fa trenta anys que tots som iguals davant la llei sense distinció de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Per tan deduixo, al veure'l a ell i al que fa la justicia espanyola, unes quantes coses:

No ha nascut, no és espanyol, ni europeu... ni humà. No té sexe ni religió i la seva opinió, condició i circumstància són diferents a la de la resta dels humans... òstia aquest pavo és Déu!!! i jo aquí cremant la seva imatge.

dijous, 13 de setembre del 2007

VISC, INDEPENDENTMENT D'ESPANYA


Ja no recordo en quin moment de la meva vida vaig decidir que jo no tenia res a veure amb España. El que si recordo és que vaig arribar a la conclusió de que ella no m’aportava res i jo no tenia res a donar-li. De fet, ni tant sols vaig fer el servei militar. No m’he emocionat mai veient la "selección española" jugant els mundials o qualsevol altre competició, fins i tot, només he cantat el “a por ellos oé...” en el moment en què ha quedat eliminada (sempre, per ara).
Sé, també, que amb el temps aquest sentiment no ha experimentat variacions. Ara és, si hi cap, molt més punyent que fa 10 o 20 anys, però això si, molt més serè. Ara tinc clar que la independència de Catalunya, el meu país, no és una qüestió política sinó sexual: que no em surt de la punta de la fava compartir les meves misèries amb ells.
Quan una parella o una banda de la parella, decideix que ja no hi ha res més a dir-se, que ja no pot donar res i que l’altre no li pot aportar res a la vida, sonen campanes de separació. És el moment de fer les maletes i, serenament, sortir per la porta i guardar-se els bons moments viscuts, que segur que n’hi ha. Però què passa si una de les parts s’entesta en què l’altre l’estimi? En tenim molts exemples actualment en forma de violència de gènere.
El millor per a la parella és que la separació sigui tranquila, sense crits ni soroll, un “adeu” ben dit pot convertir-se en un “fins aviat”, un cop de porta només fa malbé el marc. El cas contrari és una separació contenciosa i, com sempre, el problema més gran ve donat pel tema calés. Quan ja no queda res entre tots dos només cal decidir qui ha posat més diners en la relació i fer el millor repartiment possible, però, posats a marxar, moltes vegades val més que s’ho quedi tot l’altre, si s’ha pogut sobreviure fins aquell moment es podrà tirar endavant com sigui i, finalment, lliure.
Doncs aquest és el sentiment que ara em dóna voltes pel cap: Espanya, ja no t’estimo, no sé si algun cop et vaig estimar, però si que sé que ara no em fas ni fred ni calor, vull marxar... Si ho fem bé podem ser amics sinó, tu mateixa... Pel que fa als diners, queda-t’ho tot, jo amb el meu trocet de país ja en tinc prou. Puc marxar sense que ens haguem d’enfadar?.
Així, doncs, això és una carta de despedida, em sap greu fer-ho per carta, però ja ho provat de totes les maneres possibles i tu t’entestes en obligar-me a estimar-te, per tant he pensat que potser així, tranquilament, entendràs el que penso i com hem sento. Mai col·laborat amb la teva cultura perquè, poc a poc, m’he anat fent la meva; no estimo la teva bandera malgrat que s’assembla molt a la meva, que si que aprecio, en el punt just; no em fa ni fred ni calor la idea de “nación española”, en canvi, em posa profundament calent la de nació catalana; la teva llengua no m’és propera i t’ho dic en la meva que m’ha acompanyat des de petit, en fi... que no penso en tu, ni tant sols quan em faig palles. Ja ho va dir, algú que ara no ve al cas, adeu Espanya!

dimarts, 11 de setembre del 2007

Merda

Era tendra, tova i grossa i jo mirava cap a una altra banda. La vaig trepitjar i la puta ràbia que fa, sobretot quan duus sabates noves. A més, al ser grossa, va enfilar-se lateral amunt i quan les sabates son sandàlies això és molt perillós.
Vaig continuar per la vorera arrossegant el peu per mirar de deixar la merda allà on era. La sola va quedar prou neta peró els laterals... i no duia ni un trist clínex. Quan arrossegues el peu d'aquesta manera tothom sap que has trepitjat una merda. Alguns et miren amb cara de "pobre tio" d'altres la posen de "joder quin fàstic" però els que més m'emprenyen són els que riuen posant cara de "pringat!!".
No es pot anar pel món arrossegant merda al lateral de la teva sola.

Recomanació: al lateral de les escales mecàniques dels centres comercials hi ha una mena de raspall que fa tot el llarg de l'escala i només cal acostar-hi la sabata discretament. La moqueta d'aquests centres també ajuda per la resta. Òbviament no diré quin. Podrien trobar-me, que a tot arreu hi ha càmeres.

El cartellet amb la bossa estava a Llafranc, que no és on jo vaig trepitjar-la. Un veí fart, suposo?

dijous, 6 de setembre del 2007

CORREUS I SMS'S

Fa uns dies vaig rebre aquest sms: "hola, hola, ¿como va todo?, hace mucho tiempo que no se nada de ti, ¿va todo bien?, mándame un sms, sólo para saber como estas". Responc aquí mateix, (diga'm tonto): "Pues estoy hasta los cojones de que me intenteis enganyar para ganar dinero a mi costa".
El fet de rebre aquests sms's o el correu "spam" per internet, m'ha portat a elaborar una teoria, ja veus, hi ha qui és de riure fàcil i jo sóc de teoria fàcil, a banda també hi ha qui és fàcil, a seques... en fi, anem al gra: els correus escombraria (que normalment contenen un virus o una puta cadena que s'ha de seguir i que no serveix per res) i els sms (que pretenen que responguis per a fotre't una clavada de collons i guanyar diners a costa teva) no afecten als catalans. Aquesta seria la frase inicial de la teoria, ara ve la resta d'explicació.
Els que parlem, treballem, escrivim... en definitiva, vivim en català, esborrem directament qualsevol sms o correu electrònic que no estigui escrit en el nostre idioma. Així si veiem un correu que té com a "assumpte" la frase: "hola amigo", ja sabem que es tracta d'"spam", que diferent seria si, simplement, hi digués: "ep, company". Segurament, aleshores, ens ho pensaríem dues vegades i, almenys, llegiríem el correu. Perquè, us heu parat mai a llegir un d'aquests correus? La majoria pot contenir un escrit del tipus: "¿com estás?" (no t'importa), "el asunto que tratamos el otro dia lo he resumido en el archivo que te adjunto". Que bonic sona!!! D'entrada et fa sentir com un home/dona de negocis, osti!! algú ha resumit el tema que vam tractar l'altre dia en un arxiu adjunt!!! Doncs s'ha de ser "gilipolles" perquè jo no tracto "assumptes" amb ningú, no tinc assumpte pendents i no m'agrada que ningú resumeixi el que jo dic i ho adjunti com a arxiu en un correu. Què cony ha resumit? la xerrada d'ascensor que vaig tenir amb el veí sobre el temps i la pluja?, si és així s'ha de ser imbècil profund.
Espero que aquesta teoria no animi als "spameros" (si és que es diuen així) a canviar l'idioma dels seus correus o dels sms's, que, de moment, el fet diferencial, funciona de conya. El virus dels catalans és en castellà i que cadascú en tregui la conclusió que vulgui.
PD: osti, que llarg!!! (i no Jordi, aquesta frase no te l'han dit moltes)

diumenge, 2 de setembre del 2007

Deixar de fumar?

A tots aquells que feu servir els productes de la nostra competència:

Feliç dia del Pare.

No ve a tomb de res però m'ha semblat molt bo.

Fa un any, vuit mesos i quatre dies que no fumo. Havia acabat de signar una hipoteca, era més o menys aquesta hora quan vaig fumar-me l'últim cigarret d'un paquet pràcticament ple. Aquell paquet va estar molt de temps rondant pel cotxe. Un dia, al cap d'un parell de mesos d'haver-ho deixat, va sortir volant per la finestra en un atac de debilitat.
Des de llavors m'he fumat a sobre un munt de vegades. He somiat que fumava i m'he despertat amb sentiment de culpabilitat per haver-ho fet. He enyorat el fum i de vegades encara l'enyoro.
Ara tinc els pulmons nets... els genolls i els turmells però, fets pols. Al deixar de fumar vaig engreixar-me i ara peteixo pel sobrepès. Per culpa del sobrepès ronco i no dormo bé. Quan vaig de marxa destruiexo moltes més neurones. Abans combinava el beure amb el fumar. Ara combino el beure amb el beure. M'emborratxo el doble.
Ja ho diuen quan arribes als 40 t'has de començar a cuidar.
Endavant i sort.